Jaime Paulino

Jaime Paulino
Jaime Paulino

Jaime Paulino

Vaig nàixer a València fa 31 anys. Fa algun temps em vaig llicenciar en Filosofia i vaig cursar el Màster de Pensament Filosòfic Contemporani. Com la majoria de la meua generació, m’he trobat amb un món laboral inhòspit que ens condemna a competir amb els nostres iguals per les engrunes d’una existència miserable i precària. En algun moment vaig tenir més fortuna, perquè no més mèrit, que altres companys i em van concedir una beca de recerca en la Universitat de València. Gràcies a ella vaig acabant la meua tesi doctoral sobre la relació entre vida i política.

Entre la lectura, l’escriptura i la docència he aconseguit viure durant els últim anys, però mai he retirat el cos de la realitat. Lluny dels qui es permeten fer del pensament un fetitxe inútil, jo ho entenc com una pràctica que ha d’estar compromesa amb el seu moment. Mentre l’experiència quotidiana ens arrossega fins a fer-nos veure normal la misèria generalitzada, l’exclusió social o els desnonaments, el pensament crític i compromès ens ajuda a tornar a fixar les fronteres d’ allò intolerable.

Tal vegada per açò he estat estretament vinculat a les experiències polítiques de la meua generació: des de la transversalitat del moviment alterglobalitzador a les mobilitzacions estudiantils contra la LOU i el pla Bolonya; des de la reivindicació contra la guerra de l’Iraq, a l’esdeveniment 15M. I per descomptat, a Podem.

Motivació

El 15 de maig de 2011 va començar a canviar tot en aquest país. Per primera vegada en una generació ens vam saber “nosaltres” i ens vam atrevir a parlar. En aquells moments vam aprendre que les vides trencades que deixava al seu pas la barbàrie neoliberal podien trobar-se i transformar-se en alegria compartida. Amb el 15M conquistem la il·lusió i descobrim el millor de la política. I amb açò obrim una esquerda en la façana de normalitat després de la qual s’amagava la indecència política del règim del 78.

Tres anys després, el 25 de maig de 2014, el bipartidisme obtenia menys de la meitat dels vots mentre Podem, un moviment polític amb amb prou faenes recursos i amb menys de 5 mesos de vida, es convertia en la quarta força política del país. El 25M la versemblança havia canviat de bàndol i vam entendre que la transformació, realment, era possible. Després d’anys escoltant que no podíem vam saber desfer-nos de la impotència en la qual volien ofegar-nos amb un sonor “sí es pot!”.

Ara ens ha arribat el moment de convertir eixa versemblança en projecte i d’assumir responsabilitats en la seua definició. Presente la meua candidatura a la Secretaria General de Podem València per a promoure un procés municipalista que vincule a Podem amb els moviments socials i la ciutadania i que canvie radicalment el semblant d’aquesta ciutat: una ciutat que ens mereixem tots però de la qual s’han apropiat uns pocs amb efectes devastadors.